Coneixent tots els pobles de Catalunya

Sant Ferriol és un municipi de masies i no té cap nucli de població que es pugui considerar poble. El municipi agafa el nom del Santuari de Sant Ferriol, que veieu a les fotos i que encara que sigu una mica amunt amb una carretereta estreta... val la pena arribar-hi.

El parc de la Pedra Tosca  Les Preses, prop d'Olot, és un poble que ha crescut, com tants, arrapat a la carretera i que sembla que no tingui gaire atractiu.  Però hi hem passat una colla de bones estones. Visitant els seus voltants: El parc de la pedra tosca. Parc de la Pedra Tosca L'estadi, un estadi, lúdic, conservant el paisatge. Més bonic que no pas olímpic. deu ser agradable de fer-hi algun esport. Estadi de Les Preses Entrada a l'estadi de Les Preses Un altre dia, vam pujar al Puig Rodó. S'hi pot pujar amb cotxe, i val la pena perquè és un gran mirador sobre la Garrotxa. Tan se val si voleu caminar com si no. Puig Rodó: vista total sobre la Garrotxa Des del Puig Rodó La Vall del Corb, amb les ermites de Sant Martí i Sant Miquel també formen part del municipi de Les Preses Sant Miquel del Corb

Des del campanar Llaços grocs de la pastisseria i fabrica de galetes Ca l'Enric de Castelfollit

Sales de Llierca té el paisatge preciós i tranquil de l'Alta Garrotxa. És un muncipi disgregat on conviuen cases d'estueig, cases de primera residència i també, encara, cases de pagès. Fotografia feta pel febrer: febrer temps de violes.

Diumenge al matí, la plaça de l'esglèsia i el mercadet, petitó: fruites i verdures, llaminadures i mel i pollastres a l'ast. Aparquem i ens disposem a fer una volta pel poble. Carrers nets i endreçats, ben pavimentats, i malgrat que són estrets, encara hi deixen passar els cotxes. Per aquest carrer vam arribara  la plaça de l'església. Baixada cap a la riera, hi havia un bon pendent. Vam trobar una noia que duia un gos i  que mentre  pujava, esbufegava una mica. Ens va parlar com si ens conegués. Va dir que es cansava. Li vam contestar que feia molta pujada aquell carrer. I sense que li preguntéssim res, perquè no buscàvem res, només xafardejàvem, ella amb un català amb aquell accent rus que el fa encisador i havent de buscar algunes paraules difícils ens va indicar que arribéssim a baix de tot, perquè hi havia un... un... un... un lloc on rentaven les dones. Un safareig, vaig dir jo. Sí, Aixó! va confirmar. I hi vam anar. Com ho sabia, que m'agraden ...